ES / CA / EN

Anem a pescar contes

27/01/2009 - blog


Incorporar-me al projecte Mercat de Veus del Sac de rondalles de Biblioteques de Barcelona ha suposat una mica de redescobriment personal. Aquest projecte, endegat en el seu dia des d’ANIN per Ignasi Potrony, proposa la narració de contes en diferents parles catalanes, per tal que els nens de Barcelona puguin sentir diferents parles catalanes. Quan em vaig traslladar a Barcelona, sovint la gent em preguntava de quina part de Catalunya era, o bé els feia gràcia alguna expressió o manera de dir, però al llarg del temps això ha deixat de passar, i a casa em deien que cada vegada parlava més com els de Barcelona. Com me les empescaria per fer una sessió en empordanès, en l’original? Quina responsabilitat, això de ser referent lingüístic…
Em va tocar fer treball de camp en les meves pròpies arrels. Vaig trobar un diccionari empordanès que em va ser molt útil per veure el que havia perdut i el que encara conservava. Vaig tenir llargues converses amb els meus avis i els meus tiets, i va ser molt divertit veure el concepte de parla empordanesa de cadascú: per a un estava claríssim que anar a caçar cargols o bolets era de l’Empordà, l’altre deia que allò era parlar malament, on s’és vist que es cacin els cargols, encara menys els bolets, com si calgués anar-hi al darrere!
Molt d’agrair va ser l’ajut de Xavier Luna-Batlle, especialista en dialectologia i etnolingüística de la UAB que em va fer arribar interessants articles i em va recomanar una selecció d’autors empordanesos. Gràcies a ell vaig descobrir passatges extraordinaris a Solitud de Victor Català on es parla precisament de l’encís de les rondalles…
I la meva mare, que també va voler col•laborar, em va trucar un dia: “T’he comprat uns llibres, però no sé si te’ls hauria d’haver comprat, perquè potser ja els tens… en tens tants!”
Però no, no els tenia: L’Empordà Fantàstic – Llegendes, de Gabriel Martin Roig, publicat per l’Editorial Farell, recull un munt d’històries empordaneses que no coneixia, i d’altres que havia sentit dir però no havia pogut localitzar. Va ser una gran troballa, ja se sap que les mares, de vegades sembla que tinguin una bola de vidre amagada. I encara més si són empordaneses…
Gràcies a tothom que ha col•laborat i recolçat en aquest petit viatge pels origens, i molt especialment als meus avis. Sense en Miliu i la Paquita, aquestes històries no tindrien el vent de l’Empordà ni els aromes de la Costa Brava. Ells m’han ajudat a assaonar la sessió amb un munt d’estones compartides. Ara només falta que el públic posi el seu granet de sorra escoltant els contes, que els gaudeixi tant com he gaudit jo preparant-los, que els escampi i els faci navegar…

Deja un comentario