susana tornero

Primera entrega del diari de bord, que pretén registrar el procés de preparació i participació d’ANIN (Associació de Narradores i Narradors) al FEST (Federació Europea de Narració Oral) d’enguany.

Amollant amarres
Enguany, dins del Grup de Treball del FEST d’ANIN, format per Patrícia McGill, Sophie Heydel i jo mateixa, volíem millorar la connexió entre els socis d’ANIN i el FEST, fer-ne més partícips als socis que ho volguessin. Alhora desitjàvem provocar i escoltar el que els socis volien aportar al FEST. Així que ens vam reunir i vam donar volts al tema, llençant idees a l’aire. Aquestes reunions solen ser molt inspiradores, i tot que de vegades surten idees molt esbojarrades, al final tenen exactament la dosi de bogeria necessària que ens cal. El té i els muffins hi van ajudar.

Quins eren els puntals del FEST per a nosaltres? Primer de tot, la trobada per si mateixa, el fet de reunir-se i fer una cosa junts. També la creativitat, els disparadors que s’activen en conèixer detalls i matisos del que fan altres persones a altres regions del continent i més enllà. La idea de fer xarxa, establir connexions, teixir vincles entre persones, ens semblava bàsica. Però com transmetre-ho a la resta de socis? I com parlar-ne sense fer-ho avorrit?
Vam pensar que era millor passar del dit al fet, i que potser el que ens atreia del FEST (trobada, creativitat, fer xarxa), ens podria fer servei. «I si fem alguna cosa manual, que ens mantingui les mans ocupades i ens serveixi d’excusa per aplegar-nos i parlar? Com per exemple, teixir xarxes de pescadors», va dir la Patrícia. Ens va agradar la idea, sobretot per la seva aparent impossibilitat. I he dit aparent, perquè l’endemà, navegant per la xarxa, vaig descobrir que precisament al barri de pescadors de la Barceloneta hi havia un lloc on existia la possibilitat de fer un curs de teixir xarxes de pescador. I com que s’ha d’estar obert a les possibilitats, ens hi vam anar. El lloc, que semblava esperar-nos, ens va encantar, i guiades per l’instint amb què de vegades ens guien les històries, vam posar en marxa el projecte “Anem a fer xarxa” una trobada per als socis on, amb l’excusa d’aprendre a teixir xarxes de pescar, parlaríem dels temes que es tractaran al FEST d’enguany, per no anar amb les mans buides, xerraríem de contes, i de pas, potser fins i tot engegaríem un nou projecte d’ANIN.

11 d’abril de 2015, Centre Cívic Pati Llimona
La convocatòria de la primera trobada del projecte «Anem a fer xarxa», voltada de misteri i de l’ambigüitat que comporta l’expressió «fer xarxa», va picar la curiositat dels socis. Cap a les cinc la gent va anar desfilant pel Pati Llimona amb una delícia gastronòmica, complint una de les consignes, que pretenia reproduir un costum habitual a moltes trobades del FEST.
Vam posar les cadires en cercle i al mig, al terra, un gran mapa d’Europa. La Patrícia havia escrit els noms de les diferents conferències (Oslo 2008, Lausana 2009, Reading 2010, Toledo 2011, Alden-Biesen 2012, Roma 2013, Skellefteå 2014 i Kea 2015) sobre culleretes de gelat  situades damunt del mapa.

Vam començar per presentar en Xavi Abraham, de la Confraria de Pescadors de Barcelona, qui va començar a parlar sobre com es fa una xarxa (o xàrcia) radicional, començant per un fil, teixint un nus rere l’altre fins formar una xarxa. I quan la xarxa es trenca, es pot tornar a apedaçar amb un tros de fil, teixint nous nusos. I mentre ell parlava, mentalment vaig anar teixint paral•lelismes per explicar què és el FEST per a nosaltres, o què pot arribar a ser, i fins i tot per a explicar-nos com a associació.
Després amb la Patrícia ens vam asseure al terra i vam anar resseguint el recorregut del FEST damunt del mapa, mentre els socis comentaven i preguntaven detalls, n’afegien d’altres, establien connexions entre el FEST i l’ANIN.
I a mesura que parlàvem de l’esperit del FEST, de les sensacions de cada trobada recollides per diversos participants, també vam anar parlant del camí recorregut per ANIN com a associació, creada 17 anys enrere, i ens va semblar que, d’alguna manera, la nostra associació era com el FEST a escala molt reduïda, i aquesta mena de joc de miralls ens va permetre veure’ns des d’una altra perspectiva. I recordar projectes realitzats, moments compartits, sensacions…
Vam parlar de l’aposta per la creativitat compartida que va moure des d’un principi el FEST, de la necessitat de donar-li una estructura, de l’energia i l’esforç que comporta fer quelcom col·lectiu, sense ànim de lucre, només pel fet de compartir una cosa en la que creiem; del treball lent i minuciós de crear una xarxa de persones, i de la importància d’apedaçar la xarxa quan es trenca. De tot el treball tediós, però necessari, per poder donar continuïtat a un projecte, i del perill que es corre de perdre de vista el tot.
Algunes paraules que m’agradaria destacar de les que van sorgir aquella tarda, al llarg del recorregut per les diferents conferències anuals: crear, experimentar, intercanviar, possibilitats, teixir relacions, estructura, tranquil·litat, reflexionar, digerir, organització, històries en moviment…
En acabar el recorregut, vam seguir parlant mentre compartíem els requisits aplegats. Hi havia tantes coses que no sabíem què menjar, i vam anar tastant una mica de tot: des del tradicional berenar de pa amb xocolata, pa amb oli, pa amb vi i sucre, o amb fuet, o olivada… fins a platillos més exòtics com ara panqueques amb almívar de llet, humus de remolatxa, scones amb curd de llimona i unes maduixes del Maresme ben fresquetes. Al voltant de la taula també van sortir idees, es van refer llaços, gairebé es van esbossar projectes… Vam engrescar la gent perquè seguissin amb el taller al maig, però no va fer massa falta, ja es van engrescar ells mateixos, perquè aquest és l’encant de les trobades, sempre et quedes amb ganes de més.

El 9 de maig serà la propera trobada. Començarem a teixir xàrcies de pescar. Parlarem de contes i immigració, narrarem contes de pescadors, o potser ens anirem per altres camins, i també estarà bé, doncs de vegades convé deixar-se portar cap a on bufi el vent. Com a narradors, solem tenir molt present la importància de convocar el grup, i tanmateix, cada vegada que ens reunim en una trobada com aquesta, sembla com si redescobríssim la importància de trobar-se i fer alguna cosa tots plegats. Per això de vegades és necessari que una idea boja o inesperada et posi a lloc i et torni el teu reflex des d’una altra perspectiva.

Los comentarios están cerrados.