susana tornero

Segueix la crònica de preparació del FEST…

9 de maig de 2015
Primer dia del taller. Una preciosa caseta de pescadors de finals del segle XVIII, habilitada com a centre cultural, ens obre les portes. La Sheila i la Isabel ens han preparat el pis de dalt, una sala diàfana de fusta on s’exposen obres d’artistes del barri.

Xavi, el pescador, ens instrueix sobre el més bàsic: emplenar de fil l’agulla, fer un nus, començar a teixir la xarxa. És més difícil del que sembla. El pescador es passeja per les taules, corregint, orientant. L’acompanya la seva filla Daniela, d’uns 10 anys, que domina la xarxa i ens explica amb desimboltura com anar formant la malla, anivellant cada tros, fent-la créixer cap avall, a l’esquerra, a la dreta… L’important és mantenir-se a distància de la xarxa per tenir perspectiva i veure-la com un tot. I com amb les xarxes de persones, cada nus compta, ja que tots plegats conformen la xarxa. Una vegada conegudes les regles bàsiques, cal anar practicant, teixint fins trobar la manera. Tot i estar ben concentrats, sorgeixen converses aquí i allà, riures, algú canta… però gairebé ningú no aixeca la vista de la seva xarxa.
Avui en Xavi ens deixa abans perquè té reunió a la confraria, fem una pausa pel cafè abans de seguir amb el taller. Xerrem amb l’autor dels dibuixos que s’exposen a la sala i ens diu que de petit veia els pescadors teixint xarxes al barri. I parlem de com s’ha perdut el costum de cantar i contar històries tot treballant, en desaparèixer molts oficis manuals. «S’ha perdut l’alegria de treballar», diu la Patrícia que li va dir algú una vegada. I potser sí que la vida ara és menys dura però més escassa en cants i contes.

Deixem un tros de xarxa damunt la taula i la omplim de vaixells de paper: la Patrícia hi ha escrit una sèrie de paraules a l’entorn del tema «narració i immigració», un dels temes que es tractarà a la conferència del FEST d’enguany, com a disparadors per parlar. I parlem. Precisament al grup de socis que participa avui hi ha unes quantes persones que treballem els contes des de la diversitat, i estem força d’acord amb què  el tema de la immigració tal com l’aborden les institucions culturals, lamentablement, està força dictat per la política, la qual cosa no ajuda gaire. Parlem sobre com és de bo barrejar diferents tradicions, manllevar-les i tornar-les com una cosa nova. Cadascú comenta la seva experiència amb la diversitat, el seu punt de vista, fins a quin punt la idea de tradició pot ser massa restrictiva, i coincidim en preferir una tradició formada per tot allò que estimem, vingui d’on vingui. Ser d’un lloc o altre ha deixat de tenir sentit per a nosaltres, com també dir que un conte és d’un lloc o un altre. Parlem també de l’exotisme somiat, basat en els tòpics, que de vegades sol ser la tendència en algunes institucions, i pensem en formes de defugir aquest concepte, tractant de mostrar la diferència a les persones que treballen a les institucions, i no pas a les institucions en sí.

Ignasi Potrony parla de l’aposta pel mestissatge que fem en un projecte de contes del món, del qual Catherine Favret i jo també en formem part, i que hem anat replicant a diferents ciutats del país. Una de les coses que més m’agrada d’aquest projecte és que no està focalitzat en res concret, com ara la immigració, sinó que hi incideix de forma indirecta, afavorint l’enfortiment de la identitat, el descobriment de l’altre… d’una forma natural.

L’Eva Folgado ens parla d’una experiència que va dirigir com a professora de català, on algunes de les seves alumnes, la majoria de cultura oral, van contar contes a l’escola dels seus fills en la seva llengua i en català. Aprendre una llengua per poder contar i escoltar contes propis i estranys des d’una nova veu, una altra possibilitat que s’està explorant.
La Patricia McGill diu que quan arribes a un país estrany i vols passar desapercebut, no sempre és fàcil, això, i sovint has de defensar la teva cultura. Allò que al teu lloc d’origen és habitual i ordinari, de sobte aquí ho has d’estar defensant constantment, i això cansa. També diu que les institucions, de vegades amb molt bona intenció, segons com els arribi la idea de treballar contes i immigració, poden convertir un bon projecte en una cosa buida.
Ignasi comenta que abans la separació entre comunitats de cultures i religions diferents era molt gran, però ara ja no és així: hi ha grups més integrats que conserven molt viva la seva identitat, i dins d’aquestes comunitats el conte és perfecte, doncs les persones poden trobar-se  per mitjà del contar (mitos) entre cultures que es troben, i no de l’explicar i raonar (logos), a través de símbols que es poden llegir de moltes maneres.

Cerquem més paraules als vaixells de paper… La Catherine Favret agafa el vaixell on apareix la paraula «arròs» i diu que li agrada perquè l’arròs es pot compartir, com els contes. I que els contes són un dels llocs on tothom està d’acord, com passa amb el menjar.
Ignasi cita un fragment del conte L’hermosura del món, el moment de la trobada entre el rei i la princesa:

«i van anar xerrant i xerrant i xerrant, i van veure que tenien moltes coses iguals, i això els va agradar… i van seguir xerrant i xerrant, i van veure que també tenien moltes coses diferents, i això també els va agradar…»

Això resumeix meravellosament el que estem parlant. Entre tots pensem què ens agradaria trobar en les persones de les institucions que es plantegin treballar el tema de la immigració a través dels contes: confiança en l’art i en la persona que realitza aquest art. I per part nostra, podem i hem d’oferir-los eines per a que aquestes persones i institucions valorin la meravella que és el conte per a compartir vides.
Ja gairebé és hora de marxar, però l’Ignasi protesta: «una cosa ha fallat en aquesta trobada: no hem contat cap conte!». Per tal de reparar l’error, li’n demanem un. I ens conta aquest:

«Una antiga història persa diu que un narrador s’està de peu damunt d’una roca, davant l’oceà, contant una història rere l’altre sense descans, amb prou feines fa una pausa per beure un xic d’aigua de tant en tant, i segueix contant mentre l’oceà, fascinat, l’escolta amb calma. Si un dia el narrador es callés, o algú el fes callar, ningú no sap què faria l’oceà.»

Ara toca pair i somiar tot això, per poder transmetre la nostra visió al FEST.

El proper dissabte, més…

Los comentarios están cerrados.